Índex

El valencià, llengua pròpia i oficial Toponímia i senyalització L'ús del valencià en les relacions dels ciutadans amb l'Administració El requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball Legislació estatal Legislació autonòmica Constitucionalitat de les normes i jurisprudència Conclusions Normalització de noms i cognoms Valencianització dels noms Normalització dels cognoms amb grafies dialectals o/i castellanitzades Adaptació i traducció de cognoms d'altres llengües Introducció de la i copulativa entre els cognoms Ordre dels cognoms Els canvis de nom i cognom no causen problemes legals d'identitat

1. El valencià, llengua pròpia i oficial

D'acord amb la Constitució (article 3) i l'Estatut d'Autonomia (article 7), el valencià és llengua oficial. Per tant, podem usar-lo sempre, en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat o institució.

1. b ) El valencià és llengua pròpia

El valencià, a més d'oficial, és la llengua pròpia dels valencians, segons el mateix Estatut d'Autonomia (article 7) i la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'Ús i Ensenyament del Valencià (article 2n). Podem demanar que, en conseqüència, siga la llengua normal de l'administració. És a dir, aquella en què s'han de desenvolupar totes les seues activitats. 

2. Toponímia i senyalització

2. Les denominacions adoptades pel Consell, d'acord amb el que es disposa al número anterior, seran les legals a tots els efectes i es procedirà a la retolació pública acordada en la forma en què reglamentàriament es determine, amb el respecte degut a les normes internacionals subscrites per l'Estat en aquesta matèria.

3. Els municipis que tinguen denominació en les dues llengües de la Comunitat faran constar el seu nom en ambdues.

4. Les denominacions adoptades pel Consell, d'acord amb l'apartat 1, i, en la mesura que ho permeta el nom oficial, es retolaran en les dues llengües oficials.

L'article primer del Decret 145/1986, de 24 de novembre, estableix: Es retolarà en valencià la senyalització de les autopistes, les carreteres, els camins, les estacions ferroviàries i d'autobusos, els ports comercials, els de refugi i els esportius, de les dependències i els serveis d'interés públic que depenen de la Generalitat Valenciana, de les entitats locals radicades a la Comunitat Valenciana i dels serveis que aquestes gestionen per concessió, a més de la retolació també en castellà quan pertocarà.

(…)

1. El criteri general de l'ús de les llengües oficials a la Comunitat Valenciana en la senyalització de vies i serveis públics, atendrà al predomini lingüístic establert en el títol cinquè de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.

2. En els casos en què, per manament legal, es requeresca la senyalització en les dues llengües, es donarà prioritat a una o altra llengua segons el predomini lingüístic del territori en què s'ubique el senyal.

Segon

1. Els topònims i la designació genèrica que els acompanya s'hauran d'usar, qualsevol que siga la llengua emprada en la resta d'elements informatius, en la llengua de predomini lingüístic de la zona a què pertany el topònim.

2. Pel que fa als noms d'elements que s'estenguen per les dues zones de predomini lingüístic i tinguen nom en les dues llengües, s'usaran en valencià en el territori de predomini lingüístic valencià i en castellà en el territori de predomini lingüístic castellà.

(…)

Quart

1. La retolació del nom dels òrgans de l'administració de la Generalitat Valenciana i dels òrgans que en depenen ha de ser en valencià.

2. La retolació informativa i de les dependències en centres i serveis de l'administració autonòmica haurà de ser en valencià. (…)

Cinquè

La retolació interior de les dependències administratives dels ens locals haurà de ser almenys en valencià als territoris de predomini lingüístic valencià (…)

3. Ús del valencià en les relacions dels ciutadans amb l'Administració

La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'Ús i Ensenyament del Valencià, estableix: Article 9é

1. Seran vàlides i amb plena eficàcia jurídica totes les actuacions administratives realitzades en valencià a l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana.

2. Tindran eficàcia jurídica els documents redactats en valencià, en els quals es manifeste l'activitat administrativa, així com els impresos i formularis emprats per les administracions públiques en llur actuació.

Article 10

Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.

D'altra banda, l'article 36.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, estableix: (…) els interessats que es dirigesquen als òrgans de l'Administració General de l'Estat amb seu en el territori d'una comunitat autònoma podran utilitzar també la llengua que hi siga cooficial. En aquest cas, el procediment es tramitarà en la llengua elegida per l'interessat (…) Com a ciutadans, tenim el dret que qualsevol comunicació es faça en la nostra llengua. Açò s'aplica a totes les administracions, sense cap excepció, i no només les d'ací (ajuntaments, diputacions i Generalitat). S'hi inclou, sense cap distinció, la de l'estat, en totes les seues facetes: la delegació del govern central, els ministeris amb les seues delegacions, hisenda, tribunals i jutjats, registres públics, policia, guàrdia civil i exèrcit. Per tant, podem demanar a les administracions que la nostra relació amb ella siga sempre en valencià. És convenient, en aquest cas, enviar sol·licituds a totes les administracions, fent la indicació, a més, que si no és en aquesta llengua no atendrem les seues comunicacions.

Cap administració radicada al territori valencià ni els seus funcionaris no poden demanar traducció oral o escrita d'allò que expressem en valencià. Si l'escrit que presentem ha de tenir efectes fora del nostre àmbit lingüístic, ha de ser la mateixa administració la qui farà la traducció d'ofici, és a dir, pels seus propis mitjans i com a afer intern. L'administració ací no pot fer valer l'argument del deure constitucional d'usar el castellà. El deure només fa referència al coneixement, no a l'ús.

Cal ressaltar, en aquest punt, la modificació que s'ha fet de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. La Llei 4/1999, de 13 de gener, n'ha modificat l'article 36, referent a la llengua del procediment. Els apartats modificats són el 2 i el 3. Ara, la darrera frase de l'apartat 3 s'adiu amb el fet que el valencià i el basc són oficials en més d'una comunitat autònoma i, per tant, ja no cal la traducció que exigia l'article abans quan un escrit traspassava els límits autonòmics i que ignorava completament el fet que una llengua pogués ser oficial en més d'una comunitat autònoma: L'Administració pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d'aquests que hagen de tenir efecte fora del territori de la comunitat autònoma i els documents adreçats als interessats que així ho sol·liciten expressament. Si hagués de tenir efecte en el territori d'una comunitat autònoma on siga cooficial aquesta mateixa llengua distinta del castellà, no en caldrà la traducció.

4. El requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball

L'exigència d'un requisit lingüístic per a accedir a la funció pública –siga del tipus que siga i, per tant, inclosa la local– és totalment adequada i no contradiu l'ordenament jurídic vigent.

4. a ) Legislació estatal

La Llei 30/1984, de 2 d'agost, de Mesures (Urgents) per a la Reforma de la Funció Pública, estableix en l'article 19.1: En les convocatòries per a l'accés a la funció pública, les administracions públiques, en el respectiu àmbit de llurs competències, hauran de preveure la selecció de funcionaris degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que gaudesquen de dues llengües oficials. Cal assenyalar que aquest precepte és declarat legislació bàsica i, per tant, aplicable al personal de totes les administracions públiques.

Per tant, tota administració pública, en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials, té l'obligació –i no solament la facultat, que també la posseeix– de seleccionar funcionaris que estiguen qualificats en l'ús d'aquestes llengües. Cap norma autonòmica o d'altra administració pública no pot contradir aquest manament.

4. b ) Legislació autonòmica

Al País Valencià hi ha dues normes amb rang legal que regulen el coneixement de les llengües oficials per part del funcionaris. Aquestes lleis són la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i el Text refós de la Llei de la Funció Pública Valenciana (LFPV).

1. Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

L'article 30.2 de la LUEV fa la mateixa previsió de coneixement del valencià per als aspirants a accedir a la funció pública que conté la normativa estatal: A les bases de convocatòria per a l'accés a càrrecs, ocupacions i funcions públiques, la Generalitat Valenciana i les corporacions locals, en l'àmbit de les seues respectives competències, valoraran el coneixement del valencià per tal que puguen realitzar-se les funcions públiques d'acord amb els principis d'ús del valencià prevists en aquesta Llei. Conseqüències directes d'aquest article són que:

L'article 9.4 de la LFPV preveu que: Els qui superen les proves selectives acreditaran els seus coneixements de valencià mitjançant la presentació dels certificats, diplomes o títols que hagen sigut homologats per la Generalitat Valenciana, o si escau, fent un exercici específic. Els qui no puguen acreditar els esmentats coneixements quedaran compromesos a la realització dels cursos de perfeccionament que amb aquesta finalitat organitze la Generalitat Valenciana. I l'article 53.2 assenyala: Especialment, i conformement amb l'article 29 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, s'organitzaran els cursos específics per al personal funcionari de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana que no puguen acreditar, una vegada superades les proves d'accés , els coneixements del valencià mitjançant la presentació dels certificats i títols homologats per la Generalitat Valenciana. Podem apreciar, doncs, que la LFPV no està regulant la previsió dels coneixements de la llengua pròpia en les convocatòries dels processos selectius sinó en un moment posterior, una vegada superades les proves selectives i en vistes a realitzar els cursos de perfeccionament que pertoquen.

De cap manera es pot entendre que els articles anteriors substitueixen els manaments de l'article 19.1 de la Llei 30/1984 ni de l'article 30.2 de la LUEV. La LFPV no pot contradir el que estableix la Llei 30/1984, ja que es tracta de legislació bàsica estatal. D'altra banda, no contradiu l'article 30.2 de la LUEV perquè regula moments diferents de la vida funcionarial: aquesta, les proves selectives, i l'altra, l'acreditació de coneixements una vegada superades les proves selectives per a avaluar la necessitat de perfeccionament professional. Congruentment amb aquesta interpretació, l'article 53.2 de la LFPV es troba dins del capítol IV que regula la formació i el perfeccionament del funcionari de carrera i, a més, esmenta expressament que desplega l'article 29 de la LUEV que regula l'ensenyament del valencià als funcionaris i empleats públics.

4. c ) Constitucionalitat de les normes i jurisprudència

1. Constitucionalitat de les normes citades

Cap article de la LUEV ni l'article 19.1 de la Llei 30/1984 no han estat mai declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional.

Així mateix, la sentència del Tribunal Constitucional 46/1991, de 28 de febrer de 1991, referida a l'article 34 de la Llei de la Funció Pública Catalana, ha reforçat la idea de l'estricta constitucionalitat dels preceptes esmentats més amunt. Aquest article estableix que "en el procés selectiu haurà d'acreditar-se el coneixement de la llengua catalana en la seva expressió oral i escrita" i ha estat declarat plenament constitucional.

2. Principi d'eficàcia de l'actuació administrativa

La sentència del Tribunal Constitucional 46/1991 entengué que l'acreditació de coneixements lingüístics per a accedir a les administracions públiques on hi ha més d'una llengua oficial: és un requisit justificat i equitatiu també en funció de la pròpia eficàcia de l'Administració autònoma (art. 103.1 CE) per la qual cosa resulta constitucionalment lícit exigir, en tot cas, un cert nivell de coneixement de la llengua catalana, que resulta imprescindible perquè el funcionari puga exercir adequadament el seu treball en l'Administració autonòmica. 3. Jurisprudència respecte de funcionaris no docents

La sentència 46/91 del Tribunal Constitucional, a la qual es fa àmplia referència més amunt, és la més aclaridora. De tota manera, abans que es dictés aquesta sentència, el TS ja havia admès que les administracions públiques radicades en territoris de doble oficialitat lingüística puguen exigir el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma amb un exercici obligatori i eliminatori dins dels que es despleguen en una oposició. Així, la sentència de 22 de gener de 1991, afirma que l'exigència del coneixement del basc en un lloc de conserge (...) no comporta una discriminació arbitrària i irraonable, sinó un lícit estímul per al bilingüisme que encaixa en la doctrina mantinguda en la sentència del Tribunal Constitucional de 26 de juny de 1986. I, igualment, la sentència de 8 de juliol de 1991, en la qual es troba ajustat a dret que en les bases per a la provisió d'una plaça d'auxiliar químic administratiu un dels exercicis de la fase d'oposició siga de coneixement del basc amb caràcter obligatori i eliminatori.

Així ho ha mantingut aquest Tribunal en altres sentències més recents, com ara la STS de 18/4/1995 (conformitat a dret de l'exigència de gallec en una oposició de policia municipal) la STS 20/3/1998 (Ajuntament de Barañaín), STS 8/03/1999 (Ajuntament de Zaldíbar) o la darrera i més clara, la de 26 de gener de 2000 sobre les ordenances municipals de Lekeito (Biscaia) que estableixen: els funcionaris que contracte en el futur l'Ajuntament de Lekeitio hauran d'estar capacitats per dur a terme la seua activitat en euskera de forma que per tal d'accedir a un lloc de treball siga com a funcionari o com a contractat laboral, serà imprescindible acreditar les exigències lingüístiques corresponents al lloc, i es declararà deserta la plaça corresponent si no hi hagués cap persona que complís els requisits lingüístics exigits. Doncs bé, el Suprem considera ajustada a la legalitat aquesta ordenança, atès que el coneixement de la llengua pròpia pot ser considerat excloent a l'hora de convocar una plaça de personal contractat o funcionari, amb l'única limitació que el nivell que s'exigesca siga proporcionat i que la plaça estiga vinculada a la utilització pels administrats de les llengües pròpies.

4. d ) Conclusions

1) Les administracions públiques tenen la facultat de seleccionar personal que tinga un nivell de coneixements de valencià apropiat per a la funció que hi exercirà, com ha manifestat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional.

2) A més que és lícit demanar coneixements lingüístics de valencià en les convocatòries per a l'accés a la funció pública, de la legislació estatal i autonòmica vigent es desprèn que tota convocatòria de places haurà de preveure necessàriament el coneixement del valencià per a poder accedir-hi. Per tant, infringeix la legislació vigent qualsevol convocatòria de places destinades a una administració pública de les comunitats autònomes amb llengua pròpia que no preveja en les bases de convocatòria que el personal que hi accedeix té els coneixements suficients d'aqueixa llengua per a exercir el servei públic.

3) Cap dels articles de la Llei 30/1984 ni de la LUEV citats en aquest informe no han estat declarats anticonstitucionals per l'alt tribunal. Ans al contrari, el Tribunal Constitucional ha ratificat un article anàleg de la Llei de la Funció Pública Catalana com a perfectament constitucional.

4) La solució, adoptada per algunes administracions, de demanar als aspirants un determinat coneixement de valencià, o si no en tenen, el compromís d'adquirir-lo, no compleixen el manament esmentat. En primer lloc, perquè l'exigència legal no demana compromisos, sinó el coneixement efectiu lingüístic que garantesca l'atenció del servei públic. D'una altra banda, perquè el treballador en qüestió no pot desplegar en el moment d'accedir a l'administració les tasques en una de les dues llengües oficials; a més a més, la pròpia. I, finalment, perquè no es preveu cap conseqüència per al cas que aquest compromís adquirit no es complesca, cosa que converteix aquest precepte en una norma de compliment gairebé nul.

5. Normalització de noms i cognoms

5. a ) Valencianització dels noms

Fins al 1977, a l'estat espanyol estava prohibit inscriure en el Registre Civil cap persona que no tingués el nom en castellà. Amb la publicació de la Llei 17/1977, de 4 de gener, es va admetre la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües de l'estat. Una modificació posterior, la Llei 20/1994, de 6 de juliol, ha establert que es pot posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món, tret dels casos de noms "que objectivament perjudiquen la persona, com també els diminutius o variants familiars i col·loquials que no hagen assolit substantivitat, els que facen confusa la identificació i els que induesquen en conjunt a error pel que fa al sexe". És a dir, en l'actualitat és perfectament possible atorgar el nom en valencià, o en qualsevol llengua, a un nadó. Aquest dret no es limita pas a les comunitats autònomes que tenen el valencià com a llengua oficial, sinó que s'estén a tot l'estat.

• Com valencianitzar-se el nom

  
  El que hem exposat fins ací es refereix als nounats a qui cal posar nom, perquè encara no en tenen. Però què ocorre amb les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al valencià?

  La nova modificació de l'art. 54 de la Llei del Registre Civil, feta darrerament per la Llei 40/1999, de 5 de novembre, estableix que: A petició de l'interessat o del seu representant legal, l'encarregat del Registre li ha de substituir el nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles. I el Reial Decret 193/2000 d'11 de febrer, que modifica alguns articles del Reglament del Registre Civil afirma que: Art. 192: La substitució del nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles requerirà, si no fos notori, que s'acredite pels mitjans oportuns aquesta equivalència i la grafia correcta del nom sol·licitat. En principi no hi ha d'haver cap problema, però si n'hi ha en algun nom estrany o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d'Onomàstica de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.




• Com canviar-se el nom per un altre de diferent
El mer desig de tenir un nom amb què ens sentim còmodes i identificats no és argument suficient des d'un punt de vista legal perquè se'ns admeta el canvi. Cal demostrar que en la nostra vida quotidiana som realment coneguts amb aqueix nom a què aspirem i que volem regularitzar la situació de discrepància entre el nostre nom oficial i el que la gent i nosaltres mateixos ens donem de fet (art. 209.4 Reglament Registre Civil).

Per això, haurem d'aportar una sèrie de documents que acrediten l'ús normal del nom que volem adquirir: adreces de subscripcions, certificats diversos, targetes de crèdit o de viatge, receptes mèdiques, articles, llibres o obres artístiques de què siguem autors, etc.

Una vegada que disposem de cinc o sis exemplars d'aquest tipus de documents, podrem demanar el canvi de nom al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement.